No tinc on posar el peu

(Del mestre de cant. Al to de “Xoixanim”. De David.)

1 Salva’m, oh Déu,

que l’aiguat m’arriba fins a l’ànima.

2 Estic ficat en un fangar profund i no tinc on posar el peu,

em trobo al fons de les aigües i m’engoleix un remolí.

3 Estic esgotat de tant cridar, tinc la gola resseca;

se m’han malmès el ulls de tant esperar el meu Déu.

4 Són més que cabells tinc al cap els qui m’odien perquè sí;

són poderosos els qui em volen perdre, els qui volen destruir-me sense motiu.

¿És que hauré de restituir el que no he robat?

5 Oh Déu, tu coneixes la meva insensatesa,

i les meves culpes no et són pas desconegudes.

6 Que no s’hagin d’avergonyir per culpa meva els qui confien en tu, Senyor, Déu de l’univers!

Que no passin afront per culpa meva els qui et busquen, Déu d’Israel!

7 És per tu que he tolerat l’oprobi,

la vergonya em cobreix la cara;

8 pels meus germans sóc un foraster,

un desconegut pels fills de la meva mare.

9 El zel de la teva casa em consumeix,

i la befa dels qui t’insulten recau damunt meu.

10 Quan m’entristeixo i dejuno,

serveixo de motiu d’escarni;

11 quan m’he posat roba de sac per vestit,

m’he tornat la riota de tothom;

12 els qui seuen a la porta malparlen de mi,

i em dediquen cançonetes els borratxos.

13 Però jo alço a tu la meva pregària, Senyor, en el temps oportú;

contesta’m, oh Déu ple de bondat, amb la fidelitat del teu auxili.

14 Treu-me del fang, que no m’enfonsi;

fes que m’escapi dels meus perseguidors i de les aigües profundes.

15 Que no m’ofegui l’aiguat,

ni m’engoleixi l’abisme,

ni tanqui el pou la seva boca sobre mi.

16 Escolta’m, Senyor, pel teu amor tan benigne;

mira’m segons la teva gran clemència.

17 No neguis la mirada al teu servent,

perquè em sento angoixat; cuita a respondre’m.

18 Apropa’t a la meva ànima, redimeix-la;

per causa dels meus enemics, rescata’m.

19 Tu coneixes el meu ultratge, tens present la meva vergonya i el meu oprobi,

et són coneguts tots els meus contraris.

20 L’escarni em trenca el cor i defalleixo.

Esperava compassió, i no n’hi hagué,

consoladors, i no n’he trobat.

21 Em van amargar el meu menjar,

i quan tenia set em feren beure vinagre.

22 Que la taula parada se’ls torni una trampa,

i allò que és el seu benestar, un parany!

23 Que se’ls ennuvoli la vista i no hi vegin;

fes que flaquegin sempre els seus lloms!

24 Aboca damunt d’ells la teva indignació,

i que els atrapi la teva ira.

25 Que el seu clos sigui devastat

i no quedi ningú a les seves tendes!

26 Perquè han perseguit el qui tu has ferit,

i augmenten el dolor dels qui tu has afligit.

27 Apila culpa sobre les seves culpes,

que no aconsegueixin la teva justícia;

28 que siguin esborrats de la llista dels vivents

i no siguin inscrits amb els justos!

29 Però a mi, dissortat i sofert,

que el teu auxili, oh Déu, em protegeixi!

30 Lloaré el nom de Déu amb càntics,

i l’exalçaré amb accions de gràcies;

31 i això agradarà al Senyor

més que el sacrifici d’un brau,

o el d’un vedell ja fet.

32 Ho veuran els oprimits i se n’alegraran;

els qui cerqueu Déu, que revisqui el vostre cor,

33 que el Senyor escolta els desvalguts

i no menysprea els seus captius.

34 Que el lloïn el cel i la terra,

els mars i tot el que s’hi mou;

35 perquè Déu salvarà Sió

i reedificarà les ciutats de Judà:

hi habitaran i serà la seva propietat,

36 la descendència dels seus servidors l’heretarà,

i els qui estimen el seu nom hi habitaran.