SALMS

LLIBRE II

 42

 

Per què t’entristeixes, ànima meva?

(Del mestre de cant. Maskil dels filis de Corè.)


1 Com el cérvol es deleix pels dolls d’aigua,

així l’ànima meva es deleix per tu, Déu meu.

2 La meva ànima té set de Déu , del Déu vivent;

quan podré entrar i presentar-me davant Déu?

3 Les llàgrimes són el meu pa de nit i de dia,

mentre em diuen a cada moment: “On és el teu Déu?”


4 Jo recordo bé, i hi esplaio l’esperit dintre meu,

quan anava amb la colla d’amics cap a la casa de Déu,

entre l’aplec festiu, amb crits de joia i de lloança.

5 Per què t’entristeixes, ànima meva,

i et contorbes dintre meu?

Espera en Déu, que encara podré lloar-lo,

Salvador meu i Déu meu.


6 Dintre meu em sento l’ànima trista,

per això em recordo de tu, des del país del Jordà

i de l’Hermon, des del puig de Missar.

7 Un abisme en crida un altre, al brogit de les teves cascades;

tots els teus torrents i el temporal han passat per damunt meu.

8 Però de dia confirma el Senyor la seva gràcia,

i de nit estarà en mi el seu càntic,

i una oració al Déu vivent.


9 I diré a Déu, la roca meva: “Per què m’has oblidat?

Per què haig d’anar trist, sentint l’opressió de l’enemic?”

10 Fins a esclatar-me els ossos m’escarneixen els adversaris,

repetint-me a cada moment: “On és el teu Déu?”


11 Per què t’entristeixes, ànima meva,

i et contorbes dintre meu?

Espera en Déu, que encara podré lloar-lo,

Salvador meu i Déu meu.