RUT

 1

 

Rut i Noemí

1 Succeí, a l’època que governaven els jutges, que hi hagué fam en el país, i un home de Betlem de Judà va marxar, amb la seva dona i els seus dos fills, a viure temporalment als camps de Moab.
2 Aquell home es deia Elimèlec, la seva dona, Noemí i els dos fills, Mahlon i Quilion. Eren efratites de Betlem de Judà. Arribats als camps de Moab, s’hi van establir.
3 Quan Elimèlec, el marit de Noemí, va morir, ella es va quedar sola amb els dos fills.
4 Aquests es van casar amb dones moabites; el nom de l’una era Orpà, i el de l’altra, Rut. Van viure allà uns deu anys.
5 Després van morir Mahlon i Quilion, i la dona es va quedar sense fills i sense marit.

Decisió de tornar a Betlem

6 Aleshores ella va decidir de tornar dels camps de Moab al seu país, amb les seves dues nores, perquè havia sentit dir que el Senyor havia visitat el seu poble i els donava pa.
7 Va sortir, doncs, acompanyada de les seves dues nores, del lloc on havia viscut; i emprengué el camí per tornar a la terra de Judà.
8 Però digué a les seves dues nores: “Aneu, torneu cadascuna a la casa de la vostra mare, i que el Senyor sigui bondadós amb vosaltres, tal com vosaltres ho heu estat amb els difunts i amb mi.
9 Que el Senyor us concedeixi a totes dues de trobar una vida tranquil•la a casa d’un nou marit.” Les va besar, i elles es van posar a plorar;
10 i li digueren: “No; tornarem amb tu al teu poble.”
11 Però Noemí els va dir: “Torneu-vos-en, filles meves. Per què voleu venir amb mi? Que potser tinc més fills a les entranyes que puguin ser marits vostres?
12 Torneu-vos-en, filles meves, que jo ja sóc massa vella per a prendre marit. I, si digués que encara tinc esperances, que aquesta mateixa nit estaré amb un espòs, i fins si arribés a tenir fills,
13 ¿esperaríeu fins que fossin grans i, per causa meva, us estaríeu de casar-vos? No, filles meves; que ja estic prou afligida per vosaltres perquè la mà del Senyor s’ha alçat contra mi.”
14 Elles van esclatar en plors altra vegada. I Orpà va donar el bes de comiat a la seva sogra i se’n tornà al seu poble, però Rut es va quedar amb ella.
15 Llavors Noemí digué: “Mira, la teva cunyada se n’ha tornat al seu poble i als seus déus; torna-te’n amb ella.”
16 Rut li replicà: “No m’insisteixis que et deixi ni que me’n vagi del teu costat, perquè allà on tu vagis, allà aniré jo; allà on tu visquis, allà viuré jo. El teu poble serà el meu poble, i el teu Déu serà el meu Déu.
17 On tu moris, moriré jo, i allà seré enterrada. Que el Senyor em castigui amb severitat si no és només la mort qui em separi de tu.”
18 Veient que s’obstinava a acompanyar-la, Noemí no va insistir més.
19 Van caminar juntes fins a arribar a Betlem, i, quan van entrar-hi, tota la població es va alterar a causa d’ella; i deien les dones: “¿No és Noemí, aquesta?”
20 Però ella respongué: “No em digueu Noemí (dolcesa); digueu-me Marà (amargor), perquè l’Omnipotent m’ha ben amargat.
21 Plena vaig marxar i el Senyor m’ha fet tornar buida. Per què m’heu de dir Noemí, si el Senyor ha testificat contra mi, i m’ha afligit l’Omnipotent?”
22 Així va retornar Noemí amb Rut, la seva nora, des dels camps de Moab. I van arribar a Betlem quan començava la sega de l’ordi.