JOB

 7

 

Una queixa en l’amargor de l’ànima

1 ¿No viu l’home sota obligació damunt la terra?
¿No són com els d’un llogat els seus dies?
2 Com l’esclau que es deleix per l’ombra,
o com el jornaler que espera el seu sou,
3 així he tingut com a porció meva mesos de desencís,
i m’han tocat en sort nits de dolor.
4 Quan sóc al llit penso: Quan em llevaré?
Però la nit és llarga, i em remoc inquiet fins a l’alba.
5 Tinc la carn coberta de cucs i crostes terroses,
i la pell m’esclata i supura.
6 Els meus dies han passat més ràpidament que la llançadora,
i desapareixen quan s’acaba el fil.
7 Recorda que la meva vida és un sospir,
que el meus ulls no tornaran a veure la felicitat.
8 L’ull que em mirava ja no em veurà,
quan posis els ulls en mi ja no existiré.
9 Un núvol es dissipa i se’n va;
així, qui davalla al país dels morts ja no en puja.
10 A casa seva ja no hi torna,
i la seva llar ja no el veu mai més.
11 Per això jo no em quedaré callat,
parlaré en l’angoixa del meu esperit,
em queixaré en l’amargor de la meva ànima

La vida és un sospir

12 ¿Que potser sóc el Mar o el Drac marí,
perquè em posis vigilància?
13 Quan dic: “El meu llit em consolarà,
el meu jaç alleugerarà el meu turment”,
14 llavors, amb somnis m’espaordeixes,
m’espantes amb visions.
15 La meva ànima preferiria l’ofec;
la mort, més que els meus ossos.
16 Em desfaig, no viuré pas per sempre;
deixa’m, que la meva vida és un sospir.
17 Què és l’home perquè te’n preocupis tant,
perquè posis en ell la teva atenció,
18 perquè cada matí el sondegis,
i a cada instant el provis?
19 Quan apartaràs la vista de mi
i no em deixaràs ni l’instant d’engolir saliva?
20 Si he pecat, què t’he fet a tu,
oh guardià dels homes?
21 I, per què no perdones el meu pecat,
i passes per alt la meva culpa?
Perquè, ara, m’ajauré a la pols,
i encara que em busquis ja no existiré.