JOB

 30

 

 

Ara es riuen de mi

1 En canvi, ara es riuen de mi
els qui són més joves que jo,
els pares dels quals jo desdenyava d’admetre
entre els gossos del meu ramat.
2 De què m’havia servit la força de les seves mans,
si ja la seva vigoria havia decaigut?
3 Exhaurits per la misèria i la fam terrible,
rastrejaven les arrels seques de l’estepa,
al cap vespre, per l’ermot desolat;
4 recollien el fonoll entre la bardissa,
i el seu menjar era les arrels de la ginestera.
5 Són foragitats de la societat,
i van escridassant-los com darrere un lladre;
6 han de viure en els barrancs dels torrents,
en les coves de la terra i les roques;
7 bramen entre les bardisses,
s’agombolen sota els esbarzers.
8 Xusma vil i fills de ningú,
expulsats del país a fuetades.

Destrueixen el meu camí

9 I ara haig de ser la seva cantúria,
m’he convertit en el motiu de les seves burles.
10 M’abominen i fugen de mi,
i m’escupen a la cara sense mirament;
11 com que Déu ha afluixat la seva corda i m’ha humiliat,
han deixat anar el fre davant meu.
12 A la dreta s’alça la púrria,
que em fa la traveta
i obra contra mi un camí de perdició.
13 Destrueixen la meva fugida per abatre’m,
no els cal pas cap ajuda;
14 penetren com per un ample corredor,
avancen rodolant entre les runes;
15 el terror es gira contra mi,
la meva dignitat és esbandida com el vent, el meu benestar ha passat com un núvol.
16 Ara dintre meu se m’escola l’ànima,
han fet presa en mi els dies d’aflicció.
17 De nit em són foradats els ossos,
i el meu rosec no para mai.
18 Déu em rebrega el vestit violentament,
se m’aferra al coll com el gorjal de la túnica;
19 em llença al fang,
i m’he tornat igual que pols i cendra.

Dies d’aflicció

20 Clamo a tu, oh Déu, i no em respons,
em presento davant teu i no em fas cas;
21 t’has tornat cruel per a mi,
em combats amb tota la força de la teva mà,
22 te m’emportes a cavall del vent
i em dilueixes en una turmenta.
23 Sé prou bé que em portes a la mort,
el lloc de destí de tots els vivents.
24 Malgrat tot, ¿és que no he allargat la mà al desvalgut,
si en el seu infortuni em demanava ajut?
25 ¿No he plorat jo amb el qui passa estretor?
¿No he sentit pena a l’ànima per qui s’arruïna?
26 Quan jo esperava la felicitat, vingué la dissort;
esperava la llum, i m’arribà la foscúria;
27 les meves entranyes bullen sense parar,
se m’han presentat dies d’aflicció.
28 Vaig ennegrit, sense escalf,
m’alço en la reunió i crido auxili,
29 m’he tornat com un germà dels xacals,
i com un company dels estruços.
30 La meva pell se m’ha tornat negra,
i els meus ossos es cremen per la febre.
31 El so de la cítara s’ha convertit en laments,
i el del flabiol, en tornada de planyívols.