JOB

 3

 

II- DIÀLEG

Primer cicle de discursos
 

Complanta de Job. Maleeix el dia del seu naixement

1 Per fi Job es decidí a parlar, i maleïa el dia que va néixer.
2 Job es va expressar així:
3 “Tant de bo es fongués el dia que jo vaig néixer,
i la nit en què es proclamava: “S’ha concebut un mascle!”
4 Que el dia aquell esdevingués tenebres,
i Déu des d’allà dalt no el trobés a faltar,
i la claror no brillés més damunt seu!
5 Que el fessin seu les tenebres i l’ombra de mort,
i la nuvolada cobrís la negra nit,
i l’eclipsi de sol l’omplís de basarda!
6 Que la foscúria l’arrabassés,
i no fos comptat entre els dies de l’any,
ni entre el nombre dels mesos!
7 Que aquella fos una nit estèril,
mancada de crits de joia!
8 Que fos execrada pels maleïdors del dia,
que tenen l’art de despertar el Leviatan!
9 Que les estrelles de la seva albada s’enfosquissin,
i la llum tan esperada no arribés,
i no veiés les parpelles de l’aurora!
10 Perquè no va tancar damunt meu les portes del ventre on era,
ni ha estalviat la sofrença als meus ulls!

Per què no vaig ser com un avortó?

11 Per què no vaig morir en deixar la matriu
o expirar en sortir del ventre?
12 Per què hi hagué dos genolls per a acollir-me
i dos pits per a alletar-me?
13 Ara jauria en la serenor,
i dormiria el son del repòs,
14 amb els reis i prohoms de la terra,
que s’edifiquen tombes solitàries;
15 o amb els prínceps abassegadors d’or,
que omplen de plata llurs cases.
16 Per què no vaig ser ocultat com un avortó,
com els infants que no veuen la llum?
17 Allà els malvats ja no pertorben,
i els fatigats hi troben repòs.
18 També els captius hi estan tranquils,
sense sentir els crits del capatàs.
19 Allà, grans i petits, tots són iguals,
i l’esclau ja no té amo.

M’ha passat allò que jo em temia

20 ¿A què treu cap donar la llum a un dissortat,
la vida als qui duen l’amargor al cor,
21 als qui ansiegen la mort i no els arriba,
per més que excavin buscant-la més que un tresor;
22 als qui senten un gran goig
i salten d’alegria quan troben el sepulcre;
23 a un home que no sap per on va,
i a qui Déu ha barrat tots els camins?
24 Abans que el pa m’arriben els sospirs,
i els meus gemecs s’escolen com l’aigua,
25 perquè allò que m’espantava m’ha succeït,
i m’ha passat allò que jo temia.
26 No he tingut pau ni tranquil·litat, ni trobo repòs;
el neguit m’aclapara.