JOB

 29

 

III- CONCLUSIÓ DEL DIÀLEG

 

Monòleg de Job: Els temps d’abans

1 Job reprengué el seu discurs i digué:
2 Tant de bo pogués tornar als temps d’abans,
aquells dies en què el Totpoderós em guardava!
3 Quan resplendia la seva llàntia sobre el meu cap,
i a la seva claror caminava entremig de la foscor!
4 Tal com era en els dies de la meva tardor,
quan l’amistat de Déu encerclava la meva tenda,
5 quan l’Omnipotent encara m’acompanyava
i m’envoltaven els meus fills,
6 quan em xopava els peus en mantega de llet,
i de la pedra en rajava un doll d’oli.

Salvava el desvalgut

7 Quan acudia a la porta gran de la ciutat,
i posava el meu setial a la plaça,
8 els joves, així que em veien, m’obrien pas,
i els vells s’alçaven i restaven drets;
9 els prohoms interrompien el seu parlament
i es posaven el palmell davant la boca;
10 la veu dels principals baixava el to
i la llengua se’ls retenia al paladar;
11 l’orella que em sentia em felicitava,
i l’ull que em veia em feia costat:
12 perquè jo salvava el desvalgut que clamava
i l’orfe mancat de protector.

Un pare per als necessitats

13 La benedicció de l’arruïnat venia damunt meu,
jo omplia de goig el cor de la viuda.
14 M’havia investit de justícia i ella em cobria,
l’equitat em feia de mantell i de tiara.
15 Jo era ulls per al cec
i peu per al coix.
16 Era un pare per als necessitats,
i posava interès en el plet del desconegut.
17 Trencava les barres de l’injust
i arrencava de les seves dents la presa,
18 i em deia: “Serà al meu jaç que moriré,
i acumularé els dies com grans de sorra;
19 la meva arrel té pas obert cap a l’aigua,
i la rosada fa nit sobre el meu ramatge;
20 el meu prestigi serà sempre renovat,
i a la meva mà l’arc serà sempre tens.”

M’escoltaven expectants

21 A mi m’escoltaven expectants,
i en silenci atenien el meu parer;
22 després de parlar jo, ningú no replicava,
la meva paraula penetrava en ells gota a gota.
23 M’esperaven com la pluja,
i obrien la seva boca com si fos un ruixat tardà.
24 Si els somreia, gairebé no ho creien;
la claror del meu rostre, no se la volien perdre.
25 Jo els triava el camí i m’asseia de capdavanter,
presidia com un rei entre la tropa,
com el qui conforta els apocats.