JOB

 19

 

 

Job replica als seus amics:
Fins quan voleu afligir-me?

19 Job prengué la paraula i digué:
2 ¿Fins quan voleu afligir-me l’ànima
i aixafar-me amb paraules?
3 Ja són deu les vegades que em vitupereu,
i no us fa vergonya de maltractar-me.
4 Ni que jo hagués realment errat,
només a mi afectaria l’errada.
5 Si de debò voleu enorgullir-vos sobre mi,
i retreure’m el meu oprobi,
6 sapigueu que és Déu qui m’atueix,
i qui m’envolta amb el seu filat.
7 Si crido: “Sóc agreujat!”, ningú no m’escolta;
per més que clami, no hi ha justícia.
8 M’ha barrat el camí perquè no passi,
i sobre les meves sendes ha estès la foscor;
9 m’ha despullat de la meva glòria,
i m’ha arrencat la corona del cap.
10 Em derrota per tots costats i sucumbeixo,
arrenca, com un arbust, la meva esperança.
11 Ha inflamat contra mi la seva ira,
i em compta com un dels seus enemics.
12 Els seus escamots han arribat aplegats,
i han assetjat la meva tenda.

Els parents m’han fallat

13 Ha fet fugir els meus germans de vora meu,
i els meus amics procuren evitar-me.
14 Els meus parents m’han fallat,
i els meus íntims m’han oblidat.
15 Per als hostes i les criades de casa meva sóc un foraster,
he esdevingut un estrany per a ells.
16 Crido el meu criat i no em respon,
ni que el reclami la meva boca.
17 El meu alè repugna a la muller,
sóc pudent per als fills de les meves entranyes;
18 fins els minyons em menyspreen:
quan m’alço, es burlen de mi.
19 Sóc l’horror de tots els meus íntims,
i els meus preferits s’han girat contra mi.
20 Tinc la pell i la carn enganxades als ossos,
i me’n surto només amb la pell de les dents.
21 Apiadeu-vos, tingueu pietat de mi, amics meus,
que la mà de l’Omnipotent m’ha ferit!
22 Per què em fustigueu com ho fa Déu?
¿No esteu ja tips de la meva carn?

El meu redemptor viu

23 Tant de bo que les meves paraules fossin escrites!
Tant de bo que sobre un túmul fossin gravades!
24 Amb el punxó de ferro, i amb plom,
fossin encastades per sempre a la roca.
25 Jo sé que el meu redemptor viu,
i que a la fi s’alçarà per damunt de la pols;
26 i fins després d’arrencada aquesta pell,
en la meva carn he de veure Déu!
27 L’he de veure jo, per mi mateix;
els meus ulls el veuran, i no un estrany:
encara que, dintre meu, els ronyons se’m consumeixen!
28 Si ara diguéssiu: “Com l’atraparem?”,
i busquéssiu trobar en mi una causa de càrrec,
29 temeu davant l’espasa,
ja que la fúria cau sobre els perversos,
a fi que sapigueu que hi ha un judici.