JOB

 17

 

El just s’aferma en el seu camí

1 El meu esperit està abatut, s’han extingit els meus dies,
només em queda el sepulcre.
2 ¿No estic a mercè dels burletes,
i entre les seves reprensions
pernocten els meus ulls?
3 Posa, doncs, la meva fiança davant teu,
perquè, qui voldria donar-me la mà?
4 Tu has privat el seu cor de la raó,
per això no els deixaràs reeixir.
5 Qui denuncia els propis amics pel botí,
els ulls dels seus fills llanguiran.
6 Se m’ha posat com a mal exemple per al poble,
una escopinada a la cara és el que sóc!
7 Se m’han apagat els ulls per la pena,
i tots els meus membres són com una ombra.
8 Els rectes s’espanten d’això,
i l’innocent s’indigna contra l’impiu;
9 però el just s’aferma en el seu camí,
i el net de mans redobla les forces.
10 Torneu tots vosaltres! Veniu!
Que no en trobaré ni un de savi!

S’han fos les il·lusions del cor

11 Els meus dies s’han esmunyit,
els meus propòsits s’han fos
com les il·lusions del meu cor.
12 Em posen la nit per dia,
i la llum s’escurça davant les tenebres.
13 Què puc esperar? El país dels morts és casa meva,
i en les tenebres faré el meu jaç.
14 Crido al sepulcre: “Tu ets el meu pare!”,
i als cucs: “Sou la mare i la germana!”
15 On és, doncs, la meva esperança? Qui la podrà veure?
16 Baixaran a les fondàries del país dels morts,
i plegats reposaran a la pols.