JOB

 14

 

La vida és breu

1 El mortal nascut de dona,
curt de dies i fart de neguits,
2 brota com la flor i es marceix,
fuig com l’ombra, sense aturar-se.
3 ¿I sobre aquest poses els teus ulls,
i el portes a judici amb tu?
4 Qui traurà res de pur d’allò que és impur?
Ningú!
5 Si ja té els dies comptats,
si el nombre dels seus mesos ja t’és sabut,
si li has fixat un límit que no traspassarà,
6 aparta d’ell la teva mirada i deixa’l
fins que, com un llogat, acabi la jornada.
7 Perquè, a l’arbre li queda una esperança:
si el tallen, encara pot rebrotar,
no deixa de tenir plançons;
8 si l’arrel se li ha envellit a la terra,
i la seva soca acaba esmorteïda en el sòl,
9 només a la flaire de l’aigua rebrotarà,
i traurà branques com una planta jove.
10 En canvi l’home, si mor, resta prostrat;
quan un humà expira, on és?
11 S’escolaran les aigües de la mar,
i el riu s’estroncarà i quedarà sec,
12 però l’home que jau no s’alçarà;
encara que s’acabi el cel no despertarà,
ni es desvetllarà del seu son.

L’home, quan ha mort, reviurà?

13 Tant de bo que em recloguessis al sojorn dels morts,
que m’amaguessis fins que et passés l’enuig
i fixessis un termini per a tornar a pensar en mi.
14 Però l’home que ha mort, reviurà?
Esperaria tots els dies del meu servei,
fins que arribés el meu relleu!
15 Llavors em cridaries i jo et respondria,
enyoraries l’obra de les teves mans.
16 En lloc de comptar, com ara, els meus passos,
no vigilaries més les meves culpes.
17 Segellat dins una bossa estaria el meu pecat,
i tu em taparies la meva falta.

Com una roca remoguda

18 Però caurà com una muntanya desplomada,
i com una roca remoguda del seu lloc;
19 com les pedres les desgasta l’aigua,
i els ruixats s’emporten els terrossos,
així arrabasses tu l’esperança del mortal.
20 El rendeixes del tot i ha de desaparèixer,
li canvies l’aspecte i el treus fora.
21 Si els seus fills són honorats, no se n’assabenta,
si són menyspreats, no se n’adona:
22 el seu cos només per si mateix s’angoixa,
la seva ànima només és lamenta per si mateixa.