JOB

 10

 

De la mà de Déu no hi ha qui s’escapi

1 La meva ànima està fastiguejada de la vida,
deixaré anar damunt meu els meus planys,
2 diré a Déu: No em condemnis,
fes-me saber per què et querelles contra mi.
3 ¿Que potser està bé emprar la violència,
menysprear l’obra de les teves mans,
i afavorir els designis dels malvats?
4 ¿Que tens ulls de carn?
¿Que veus les coses com les veu un mortal?
5 ¿Són els teus dies com els dies dels humans,
els teus anys com els anys de l’home,
6 perquè em vagis buscant les faltes,
i indaguis el meu pecat,
7 sabent com saps que no sóc culpable,
i que de la teva mà no hi ha qui s’escapi?

Déu va donar la vida

8 Les teves mans m’han esculpit i m’han fet:
¿i després te’n desdius i em destrueixes?
9 Recorda que em vas pastar com l’argila:
¿i a la pols em faràs tornar?
10 ¿No em vas abocar com la llet,
i em vas quallar com el formatge?
11 Em vas revestir de pell i carn,
i em vas entreteixir d’ossos i nervis,
12 em vas donar la vida graciosament,
i la teva providència ha protegit el meu esperit.
13 Tot això, però, ho duies amagat al cor,
i m’adono que eren aquests els teus propòsits.
14 Si peco, tu m’estàs vigilant,
i no em perdonaràs cap falta.
15 Si sóc culpable, pobre de mi!
Si sóc innocent, no alçaré el cap,
fart d’ignomínia, contemplant la meva aflicció.
16 Si em redreço, m'atrapes com un lleó,
i tornes a fer prodigis a costa meva:
17 renoves contra mi els teus atacs,
redobles contra mi la teva indignació,
com una tropa de reforç, contínuament!

Com si mai no hagués existit

18 Per què em vas treure del si matern?
Hauria expirat sense que cap ull em veiés.
19 Seria com si mai no hagués existit;
del ventre m’haurien dut a la tomba.
20 ¿No són una fotesa el meus dies? Para ja!,
i deixa que em refaci una mica,
21 abans no me’n vagi, per no tornar,
al país de tenebres i ombres,
22 regió de la foscor, llòbrega
com ombra de mort, sense ordre,
on la mateixa claror és com densa foscúria.