L'ECLESIASTÈS

 6

 

L’afany de l’home és per a la boca

1 Hi ha un mal que he pogut comprovar en aquest món i que plana damunt l’home:
2 el d’aquell a qui Déu ha donat riquesa, possessions i honor, de manera que no li falti res del que pugui desitjar; però Déu no li concedeix la facultat de gaudir-ne, sinó que és un estrany qui en gaudeix. Això sí que és vanitat i una penosa desgràcia!
3 Un home que hagi engendrat cent fills i hagi viscut molts anys, ni que siguin nombrosos els dies de la seva vida, si no arriba a satisfer el seu desig i acaba sense sepultura, jo dic: “Més feliç és l'avortó que no pas ell!”
4 Perquè tot i aquest ha vingut en va i a la foscúria se’n torna, i el seu nom queda colgat a les tenebres,
5 i, a més, no ha vist el sol ni coneix res, ha tingut millor descans que no pas l’altre.
6 Encara que aquest altre hagués viscut mil anys dues vegades, si no ha fruït del bé, ¿no van tots a un mateix lloc?
7 Tot l’afany de l’home és per a la boca, però l’ànima no acaba mai de satisfer-se.
8 Quin és l’avantatge del savi sobre l’ignorant? Quin és el del pobre que sap fer front a la vida?
9 És millor allò que ens pot satisfer que allò que podem desitjar; que això també és vanitat i afany inútil.

Inquietud pel futur

10 A tot allò que existeix, ja fa molt temps que se li va posar nom, i se sap el que és. L’home no pot discutir amb qui és més fort que no pas ell.
11 És ben cert: “A més paraules, més vanitats”, i l’home, què en treu d’això?
12 Perquè, qui sap el que convé a l’home durant la seva vida, al llarg dels dies de la seva fútil existència, que passen com una ombra? Qui informarà l’home del que ha de succeir en aquest món després d’ell?